EN RESPOSTA A UN AMIC

Intentaré raonar per què he estat sempre crític amb el procés, per això em cal remuntar-me als antecedents immediats.

El meu plantejament és que el procés és una materialització d’un moviment que defensa la independència de Catalunya que s’ha desenvolupat d’una determinada manera, però ho podia haver fet d’una altra i si no ha estat així no és per casualitat

El creixement de l’independentisme no és només conseqüència de la crisi global que va esclatar el 2008, però no s’entén sense ella. Quan es van iniciar els tràmits per elaborar un nou Estatut, el 2004 amb el primer tripartit, no es va aixecar gaire entusiasme a Catalunya, tot i l’esforç del govern per animar a la participació, amb un autobús anant pel territori per recollir propostes, etcètera. De fet, les passions més intenses es van generar més enllà de l’Ebre ja des del primer moment, a Catalunya va créixer l’interès pel tema a la contra, com a reacció a tot el que va passar després, amb la febre per canviar bona part dels estatuts de les altres comunitats, en el debat al Congrés dels Diputats i en el llarg tràmit que va seguir en el Tribunal Constitucional

Ni el tema de l’Estatut ni el de la independència desfermava passions. Així, quan Carod-Rovira parla de la independència pel 2014, ho fa el maig de 2008, la immensa majoria el pren per un il·luminat, inclosa la dreta nacionalista de CiU i bona part d’ERC

És l’empipament amb el que passa fora de Catalunya el primer que dóna vida a l’independentisme, encara al 2006, ja aprovat en referèndum el nou estatut, les eleccions al Parlament donen com a dades més significatives l’entrada de C’s al Parlament amb 3 escons , la baixada de 5 del PSC compensada en part pel creixement en 3 d’ICV i la pèrdua de 2 escons d’ERC que passen a CiU, que llavors ni somniava ningú que pogués defensar la independència, al menys tenia molta cura de dir-ho enlloc. En definitiva el Parlament de 2006 és menys independentista, fins i tot menys catalanista, que el de 2003. I això que el “lo vamos a cepillar bien cepillado” d’Alfonso Guerra ja havia passat

El que no havia passat encara era el vodevil del Tribunal Constitucional ni la caiguda de Lehman Brothers. Al 2010 sí que tenim tots el ingredients sobre la taula quan es fan les eleccions al Parlament, la sentència de l’Estatut i la manifestació de l’11 de juliol, i la crisi amb tota la seva duresa, incloses les primeres mesures de l’austericidi (les del PSOE de Zapatero anunciades el 10 de maig) a més de l’atur desbocat des de feia dos anys.

Que les consultes iniciades a Arenys de Munt es produïssin en aquest context de crisi institucional i econòmica no em sembla cap casualitat. Però a les eleccions del 28 de novembre de 2010 qui surt guanyador és un Artur Mas (CiU puja 14 escons) que en cap moment parlava d’independència ni de res que s’assemblés. El 4 escons de Solidaritat per la Independència no compensen, ni de lluny, el 11 perduts per ERC

La CiU d’Artur Mas forma el “govern dels millors” i pacta amb el PP, la seva política consisteix en tota una andanada de retallades, suposadament imposades per la crisi però en realitat fetes amb tota la passió del convençut. És fals, com s’ha pretès vendre a posteriori, que les mesures fossin imposades pels governs de Madrid, personatges com Boi Ruiz no són consellers per casualitat. Aquelles retallades en tots els àmbits encara no s’han revertit i van afectar al moll de l’ós de l’estat del benestar tretes les pensions que no eren, afortunadament, competència de la Generalitat: sanitat, educació, polítiques d’assistència social als més dèbils, polítiques de dependència... com es diu en castellà, “no dejaron títere con cabeza”

En el context de la crisi i les retallades sorgeix el moviment del 15-M a Madrid i s’estén, entre d’altres, a Barcelona, on es produeix el vergonyós desallotjament de la Plaça de Catalunya o el famós setge al Parlament, amb les consegüents demandes, ara interessadament oblidades. A Catalunya creix el moviment antiretallades i la fesomia de les ciutats canvia, els carrers i balcons comencen a mostrar cada vegada amb més intensitat la senyal de direcció prohibida a les estisores i draps de diferents colors, de totes les marees possibles. Les enquestes, en definitiva, auguren un desastre per CiU

En aquest context de crisi creix també el sentiment independentista, com una expressió més del descontentament. Estic convençut de què l’independentisme hagués crescut de forma molt considerable en qualsevol circumstància en aquell moment, però si l’onada va esdevenir tsunami va ser pel suport institucional.

Artur Mas va veure la tabla de salvació, el gir cap a l’independentisme era la seva única oportunitat per mantenir el poder i tota la maquinària institucional i mediàtica afí a la dreta nacionalista es va posar en marxa, amb TV3 al capdavant (de fet sempre a estat el braç mediàtic de CDC, com va acreditar en el dos tripartits fent d’òrgan de comunicació de l’oposició, com be saben el militants més veterans d’ERC, entre d’altres)

La manifestació de l’11 de setembre de 2012 no s’entén sense un malestar profund de la població catalana, però tampoc sense mesos de campanya institucional per aconseguir que fos un èxit, el paper del mitjans públics de comunicació catalans ha estat en aquest sentit decisiu des de llavors. Al meu entendre, a més, ha estat un paper penós, equiparable només als pitjors moments de la TVE controlada pel PP

M’aturo aquí en el repàs històric, m’interessava parlar de la gènesi del procés per poder entendre la seva naturalesa i les seves conseqüències. El desallotjament que estava cantat de la dreta catalana del poder no es va produir, van canviar els personatges, però no el perfil ideològic en matèria social, potser hem anat a pitjor si mirem l’actual govern. No va ser la jugada mestre d’Artur Mas perquè l’aprenent de bruixot no va poder controlar el moviment al seu gust, però al menys de moment sí ha estat la jugada mestre de la dreta catalana, les protestes per les retallades van quedar aixafades pel monotema, les retallades no s’han revertit i aquí pau i després glòria

El famós dret a decidir que neix llavors com a expressió, jo sempre havia sentit parlar del dret d’autodeterminació, és un element més, no el clau per molt que es digui, prova d’això és que és com el Guadiana, apareix i desapareix. és objectiu final, passa a bescanviar-se per unes tramposes eleccions plebiscitàries (tramposes en tots els sentits), després es converteix en pantalla passada, més tard es rescata per convocar un referèndum unilateral i torna a ser cosa del passat perquè ja s’ha exercit i ara sembla, ves a saber fins quan, que torna a ser el gran objectiu en forma de referèndum pactat

A mi em sembla una estafa, no el dret a votar què volem ser si no l’ús que se n’ha fet. Com tot en el procés, que ha permès que alguns aconseguissin el seu objectiu de passar el pitjor de la crisis (compta que no torni) amb els problemes de la gent ficats en un discret segon pla per acabar amb un Parlament on les dretes, per a mi continua sent important la distinció entre dreta i esquerra, tenen més força que mai. I a sobre, Catalunya, lluny de millorar el seu autogovern corre un risc cert de perdre’l al menys parcialment, a mi l’amenaça sobre el model d’escola, per exemple, em preocupa i molt

Ho deixo aquí, podria continuar parlant de què vol dir independència en el món actual, de la necessitat de formar amplies majories de progrés i, sobretot, de com el millor ciment per cohesionar una societat és la defensa dels drets de les persones, que se sentin part d’una comunitat que no les deixa desemparades, just el contrari de que ha passat del 2010 en endavant, però potser ja he avorrit bastant