- Però si et fixaves ja hi tenia algunes sortides, alguna vegada ja havia dit que en allò de les balances fiscals hi havia molt de fum o que no havíem de parlar com parlàvem dels subsidis que reben els andalusos per treballar quatre dies l'any… coses que queien pel seu propi pes les qüestionava, no sé.
- Tot i això sobte la seva actitud, de vegades sembla com ofès, fins i tot en temes evidents que no s'haurien de discutir, no entenc com algú pot negar que el franquisme va voler acabar amb la nostra llengua i la nostra cultura i va fer servir totes les eines possibles, que hi ha gent que porta anys i panys a Catalunya i continua dient que no entén el català i en canvi hi ha nouvinguts que el comencen a parlar en pocs mesos.
- Ens van voler colonitzar i van fer servir la gent vinguda de fora, que no tenien cap culpa, però que després de tots aquests anys ja podien fer un esforç, que hi ha mitjans. Doncs no, és de les coses que més l'empipen, aquest tema el treu de polleguera.
- Bé, deixem-ho córrer, esperem que amb el temps ho vagi veient, és una llàstima, deu costar desfer-se del bagatge cultural que portem cadascú a la motxilla i això que ell va néixer aquí i ho hauria de tenir més clar.
- I que té certa formació, t'ho pots esperar més aviat de gent sense estudis. I després les postures d'aparador, que si estic en contra de l'empresonament dels dirigents independentistes, que si jo tinc clar que el poble català té tot el dret a decidir el que vulgui, que si... però sempre acaba el matís, sempre hi ha algun però.
- Això és cosa de la seva militància política, mai s'ha amagat. I com que l'ambigüitat és la norma del partit això s'expressa en les seves posicions, però al final tot és un no res, parlar amb la boca petita per mantenir el que hi ha. Va, parlem d'una altra cosa que em poso malalt. Què penses que podríem fer quan..?
Puc imaginar-me una conversa al voltant de la meva persona en un entorn molt majoritàriament independentista, em costaria molt més recrear una altra mantinguda entre dos defensors de la idea d'una Espanya atacada pels catalans, posem per cas la que podria donar-se si l'atzar m'hagués portat a formar part d'una confraria en una localitat de conca del Guadalquivir en la que la gran majoria de persones fos crítica amb el que ha estat passant a Catalunya els darrers anys. Vull dir que podria imaginar el temes, però no la parla, no estic habituat a aquest ambient i no sé en quins termes s'expressaria, amb tota seguretat, l'estranyesa perquè algú fill d'immigrants que es manifesta no independentista pugui aprovar el plantejament d'un referèndum, criticar el comportament de policia i guàrdia civil l'1 d'octubre o el discurs del rei dos dies després, discrepar de l'empresonament dels dirigents independentistes o queixar-se del tracte donat per la majoria de mitjans de comunicació a un conflicte polític d'aquesta magnitud.
Es tracta en qualsevol dels casos de posicions estereotipades que permeten reflectir quelcom que és veritat i que ha estat una constant al llarg de la història: no cal el suport majoritari de la població per a què una determinada visió del món acabi determinant els esdeveniments. Del que vull parlar és de la dificultat per no veure's arrossegat cap a una posició quan es polaritza una societat, com la visió crítica vers el que es manifesta al teu voltant porta a l'estigmatització o al silenci per no assenyalar-te i restar tranquil per anar a les teves coses.
Es barregen fets reals amb visions deformades de la realitat i acaben dominant percepcions amb dosis d'irracionalitat creixent que fan de barrera als arguments dels altres, encara que estiguin fonamentats, situació que es va aguditzant i que en paral·lel va delimitant un nosaltres en el que es percep com enemiga qualsevol discrepància.
És la lògica que porta a fer que es defensi la desmesura en l'aplicació del codi penal perquè "se saltaron la leyes", com si fos el mateix jutjar el robatori d'un mòbil que un assassinat i portant a una deformació de la realitat que és incapaç de distingir la violència d'incidents menors sense cap rellevància penal. La sentència condemnatòria per sedició dels polítics catalans no encaixa amb una idea de societat democràtica (a no ser que es vulgui transitar el camí cap al que ara s'ha començat a anomenar societats il·liberals) però ha necessitat de tota una elaboració prèvia de polarització d'una part significativa i cridanera de la societat espanyola.
També és la lògica que elabora la teoria de la colonització de Catalunya per un exèrcit de civils afamats, convertint una migració per causes econòmiques en una política deliberada per diluir la identitat catalana. Jo sóc fill d'aquests migrants, al treball coincidien amb companys i companyes vinguts de la Catalunya interior o natius de Terrassa, de Galícia, Andalusia i d'altres indrets d'Espanya, a mesura que es pujava en l'escala de comandament s'anava depurant la procedència fins a arribar als amos, gairebé sempre catalans, fills de generacions d'industrials que havien mantingut (o recuperat) les regnes del negoci amb la victòria feixista. Colonitzar no és venir a treballar en les pitjors condicions i a viure de mala manera en barris sense aigua corrent, qui vulgui pot provar a veure si descobreix un alcalde de Terrassa que no provingui de les famílies de sempre en tot el període franquista. Sense la construcció d'un relat (com es diu ara) és inversemblant aquesta teoria de la colonització, quasi idèntica a la de què els musulmans estan colonitzant Europa en aquests moments. Dins del relat es normalitza la irracionalitat.
Són només dos exemples de com es trenca el pensament crític a mesura que s'incrementa la polarització, posicionaments latents que no es manifestaven, o que es manifestaven de forma molt minoritària, van contaminant la presa de postura col·lectiva fins a apoderar-se d'ella, per molta càrrega d'irracionalitat que continguin. De forma simultània el proselitisme es va convertint en exigències de posicionaments individuals cada vegada menys flexibles, proliferen les acusacions de traïdoria (amb diferents noms) respecte a qualsevol discrepància, sobre el comportament de la policia, l'immobilisme del govern central, la bondat de l'estratègia duta a terme pels dirigents catalans, la conveniència de replantejar-se objectius, etcètera.
Si hi hagués viscut més enllà de l'Ebre m'hauria tocat ser assenyalat com un mal espanyol, però sóc català. Mai he combregat amb el procés, un moviment popular i de masses impressionant però amb un substrat profundament conservador al meu entendre (es pot discrepar de la meva percepció, evidentment, però no obligar-me a creure en la redempció dels pecats a través de la confessió). No tinc cap sentiment antiespanyol (sovint expressats en termes supremacistes) ni estic temptat a apuntar-me al nacionalisme espanyol (que es manifesta al seu torn en termes rancis i d'identitats enmalaltides) però la Catalunya que vaig creure possible és cada dia més llunyana, perquè la que veig es tanca més i més en si mateixa i es va empetitint. Qui ho havia de dir
Vivim una època de transformacions profundes i globals, la crisi de 2008 no està tancada en termes històrics i encara ni imaginem com impactarà l'actual crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques i socials, la temptació d'anar a mons més tancats i autoritaris és una amenaça real des de fa temps i es pot accelerar, com també pot obrir-se pas la idea que cal replantejar-se el model de consumir, produir i distribuir la riquesa que es genera. Debats de fons que a casa nostre i a Espanya queden ofegats pel soroll de les baralles identitàries. Només ens demanen oblidar-nos de tot fins que el seu tema estigui resolt, poca cosa.
